Donada la complexitat de la patogènesi d'ELA, és raonable considerar que els dos processos de mort possibles independentment un de l'altre.
Independentment de la manera de progressió, es reconeix que el dany en la unió neuromuscular, que condueix a la pèrdua de la innervació nerviosa del múscul esquelètic, és un punt clau en l'inici dels símptomes clínics d'ELA i en la seva patogènesi.
El grup de Mont-real (Robitaille R) ha seguit una línia d'estudi de la unió neuromuscular en diferents models animals i el seu rol en la patogènesi de la malaltia.
L'alteració del metabolisme del calci és conegut en l'ELA, per les seves implicacions en la mort neuronal mediada per glutamat. És per això que ja en els 90 es van intentar assaigs clínics amb fàrmacs que bloquejaven canals de calci com el verapamil, sense bons resultats.
El grup presenta un treball amb pimozida, un antipsicòtic amb propietats neurolèptiques que en els 80 va ser acceptat com a medicament orfe per la FDA per al seu ús en malalties neurodegeneratives.
En aquest estudi van testar una biblioteca de fàrmacs, entre ells neurolèptics, en models animals com a possibles neuroprotectors, demostrant una estabilització de la unió neuromuscular en concret amb pimozide, per un efecte bloquejant sobre canals de calci, després testar-directament en la unió neuromuscular.
El fàrmac ha estat provat en models senzills d'ELA: el cuc C. elegans (model de TDP-43) i el peix zebra (TDP-43, FUS i SOD1) on és capaç d'estabilitzar la transmissió neuromuscular.
D'altra banda, utilitzant músculs extrets de l'animal transgènic G37R demostren un increment en la transmissió neuromuscular en un experiment "exvivo".
Després de demostrar efectivitat en model animal i seguretat en els malalts, van estudiar el seu efecte en 25 pacients durant 6 setmanes, valorant força muscular, escala funcional, funció respiratòria i estabilització de la unió neuromuscular.
Per valorar aquesta última, des del punt de vista electromiogràfic, van realitzar una estimulació repetitiva en musculatura de les mans i en trapezi. Es va observar una diferent resposta segons el múscul estudiat, diferència que justifiquen en membres superiors pel fenomen de la mà partida.
Al seu torn, el grup va realitzar un balanç muscular als pacients, objectivant estabilització en els tractats respecte al placebo.
L'estudi no va mostrar diferències en l'Escala d'ALSFR ni en la capacitat vital forçada.
A la vista de les limitacions de l'estudi, curta durada, baix nombre de pacients tractats, el grup planteja assajar aquesta molècula amb un nombre major de pacients. Caldrà esperar, per tant, als resultats d'aquest estudi. No obstant això, l'actuació de fàrmacs directament sobre unió neuromuscular és una possibilitat a tenir en compte, i esperem que obtinguin tinguin bons resultats.
Mònica Povedano Panadés, Cap de Secció de Neurofisiologia i Directora de la Unitat d'ELA del Servei de Neurologia de l'Hospital Universitari de Bellvitge, l'Hospitalet de Llobregat.
Rosario Osta Pinzolas, Professora del departament de Bioquímica de la Facultat de Veterinària a la Universitat de Saragossa i Directora del laboratori LAGENBIO: TERAGEN I REGENERAGEN, d'investigació traslacional d'ELA. Institut d'Investigació Sanitària d'Aragó.
Text original de www.ffluzon.org
Notícia sobre els primers resultats d’aquest fàrmac
Independentment de la manera de progressió, es reconeix que el dany en la unió neuromuscular, que condueix a la pèrdua de la innervació nerviosa del múscul esquelètic, és un punt clau en l'inici dels símptomes clínics d'ELA i en la seva patogènesi.
El grup de Mont-real (Robitaille R) ha seguit una línia d'estudi de la unió neuromuscular en diferents models animals i el seu rol en la patogènesi de la malaltia.
L'alteració del metabolisme del calci és conegut en l'ELA, per les seves implicacions en la mort neuronal mediada per glutamat. És per això que ja en els 90 es van intentar assaigs clínics amb fàrmacs que bloquejaven canals de calci com el verapamil, sense bons resultats.
El grup presenta un treball amb pimozida, un antipsicòtic amb propietats neurolèptiques que en els 80 va ser acceptat com a medicament orfe per la FDA per al seu ús en malalties neurodegeneratives.
En aquest estudi van testar una biblioteca de fàrmacs, entre ells neurolèptics, en models animals com a possibles neuroprotectors, demostrant una estabilització de la unió neuromuscular en concret amb pimozide, per un efecte bloquejant sobre canals de calci, després testar-directament en la unió neuromuscular.
El fàrmac ha estat provat en models senzills d'ELA: el cuc C. elegans (model de TDP-43) i el peix zebra (TDP-43, FUS i SOD1) on és capaç d'estabilitzar la transmissió neuromuscular.
D'altra banda, utilitzant músculs extrets de l'animal transgènic G37R demostren un increment en la transmissió neuromuscular en un experiment "exvivo".
Després de demostrar efectivitat en model animal i seguretat en els malalts, van estudiar el seu efecte en 25 pacients durant 6 setmanes, valorant força muscular, escala funcional, funció respiratòria i estabilització de la unió neuromuscular.
Per valorar aquesta última, des del punt de vista electromiogràfic, van realitzar una estimulació repetitiva en musculatura de les mans i en trapezi. Es va observar una diferent resposta segons el múscul estudiat, diferència que justifiquen en membres superiors pel fenomen de la mà partida.
Al seu torn, el grup va realitzar un balanç muscular als pacients, objectivant estabilització en els tractats respecte al placebo.
L'estudi no va mostrar diferències en l'Escala d'ALSFR ni en la capacitat vital forçada.
A la vista de les limitacions de l'estudi, curta durada, baix nombre de pacients tractats, el grup planteja assajar aquesta molècula amb un nombre major de pacients. Caldrà esperar, per tant, als resultats d'aquest estudi. No obstant això, l'actuació de fàrmacs directament sobre unió neuromuscular és una possibilitat a tenir en compte, i esperem que obtinguin tinguin bons resultats.
Mònica Povedano Panadés, Cap de Secció de Neurofisiologia i Directora de la Unitat d'ELA del Servei de Neurologia de l'Hospital Universitari de Bellvitge, l'Hospitalet de Llobregat.
Rosario Osta Pinzolas, Professora del departament de Bioquímica de la Facultat de Veterinària a la Universitat de Saragossa i Directora del laboratori LAGENBIO: TERAGEN I REGENERAGEN, d'investigació traslacional d'ELA. Institut d'Investigació Sanitària d'Aragó.
Text original de www.ffluzon.org
Notícia sobre els primers resultats d’aquest fàrmac
